Quan era una nena, la Roser no sabia ben bé què volia ser de gran, però tenia clar el que no seria: mestra. Estava convençuda que no serviria per a la feina perquè quan a l’escola faltava algun professor i cridaven a una nena més gran per tal que s’encarregués dels petits, mai l’escollien a ella. Aleshores no podia imaginar com estava d’equivocada.
Quan va acabar el COU i el seu pare va morir, aquell any no va voler seguir els estudis i va buscar feina, però només li van sortir unes classes particulars. Durant la carrera de Magisteri a la Blanquerna va treure les bones notes que no havia tret abans. Havia descobert la seva vocació.
El primer any com a mestre va treballar en una escola privada a Igualada. Uns mesos després va entrar en l’escola pública fent substitucions, fins que va aprovar les oposicions i va demanar plaça a Òdena, on va exercir durant 30 anys. Només els darrers sis anys ho faria a Igualada, perquè és partidària que cal un canvi de tant en tant. Després es va jubilar.
La Roser va estrenar l’escola d’Òdena. Va arribar-hi el curs 1984-85, just quan es va inaugurar. Era un centre modèlic que oferia un model diferenciat i molt modern; a tall d’exemple, les taules eren fetes expressament. Com diu ella mateixa, “els primers anys érem molt joves, ens vam implicar molt i la gent va començar a creure en l’escola. A més, vam guanyar molts premis i això va donar nom a l’escola i molts van deixar de portar els seus fills i filles a alguna escola d’Igualada per portar-los a la nostra”. Així, de mica en mica, el centre va anar creixent. Encara que el primer any en tenia gairebé 40 alumnes, quan normalment són 20 alumnes i escaig, i només hi havia un grup de cada, va acabar havent-hi dues línies per classe i es va fer un nou parvulari.
La manera d’ensenyar, diferent de la de la majoria d’escoles, encara és present. No han treballat mai amb llibres, ho han fet sempre a partir dels interessos del nens i les nenes, mitjanant projectes concrets. I per això era necessari fer servir la imaginació, inventar. “Jo sempre m’he preparat la feina, és la part que més gaudeixes i a més pots treballar amb el que li interessa a cada alumne”, recalca.
El tracte amb els petits és el que més li agradava, en especial buscar les estratègies adequades per tal d’ajudar els que presentaven alguna dificultat per aprendre, saber per què els hi costava i revertir la situació. Per a ella, la part més desagraïda era la burocràcia. Els primers anys no hi havia gaire, però els darrers massa i tot.
Entre els records entranyables que la Roser té del seu pas per l’escola, alguns són inesborrables, com ara l’entrega dels premis Baldiri i Reixac, que anava tota l’escola a recollir a l’Espluga de Francolí. Ella mateixa en va guanyar tres, un d’ells per un treball sobre la conca d’Òdena al llarg del temps. Cada una de les tres classes de parvulari va fer una maqueta: de la conca fa milions d’anys, quan era un mar; de l’edat mitjana, quan hi havia un castell, i de l’actualitat. Els premis eren de 100.000 pessetes, diners que destinaven a comprar material.
Malgrat que la Roser dedicava moltes hores a l’escola i mai plegava quan tocava, li agradava i gaudia. No li va costar gaire combinar feina i casa perquè el seu fill estudiava al centre, vivien al mateix poble i tenia aquí els sogres que donaven un cop de mà quan calia.
Molta gent no sap que la Roser és filla d’Igualada perquè l’han vist sempre a Òdena. La va descobrir quan tenia catorze anys, la mateixa edat a la qual va conèixer el seu futur marit. “M’agradaven les coses que feien al poble i vaig començar a pujar a les caramelles, al Pessebre Vivent, a les sardanes… I em vaig integrar a la colla de la meva edat”, recorda.
Encara està molt lligada al món cultural del municipi, participant en activitats com el Ball de Crespelles, que es va fer fins al segle XIX al castell i després es va perdre. Ella, juntament amb altres persones, el va revifar quan encara era a l’escola. “Aquestes coses, les tradicions, ajuden a unir més la gent”, afirma.