La Roser és filla d’Igualada, però es va casar amb un noi de l’Espelt i hi va viure durant més de 50 anys. Li agradava força, però va haver de marxar quan el seu marit ja no podia pujar les escales de la casa. Ara s’hi està en un pis d’Igualada que té ascensor. De totes maneres, es pot dir que és veïna de l’Espelt de (gairebé) tota la vida.
El seu home era ramader, com diu ella “anava cada dia amb els bens amunt i avall”. Mentrestant, ella s’hi estava a casa, encara que tenien una carnisseria a l‘Espelt. Sempre hi havia molta feina: amb els fills (en va tenir dos), els pares del seu marit, el ramat, la carnisseria… Però sempre estava disposada a ajudar i a col·laborar en el que convingués.
Quan mira enrere, la Roser s’adona de tot el que ha canviat l’Espelt des que ho va conèixer. Per començar, abans la gent tenia la porta del carrer oberta i tothom podia entrar a casa teva. I al vespre, amb la fresca, treien cadires fora i sortien a cosir una mica. Segons el seu parer, era una altra forma de vida que “els que tenen vint anys no saben què era”. Els veïns i les veïnes s’ajudaven més. “Sempre teníem les nostres coses, però en general les dones ens ajudàvem”. Li agradava aquesta forma de vida i s’hi va trobar còmoda.
També hi havia un cafè, que de passada venia verdura del seu hort, i una botiga de comestibles i pa.
Des de finals de la dècada dels seixanta i la dels setanta es van donar els grans canvis a l’Espelt. Un dels avanços més importants va ser la instal·lació de clavegueres, ja que no hi havia i això provocava enormes problemes. Les van fer els homes amb les seves pròpies mans, els dissabtes i diumenges, quan tenien temps lliure. Després va arribar el telèfon i ja “no havies de patir si tenies un malalt a casa, ja que podies trucar al metge”, recorda.
Malgrat les considerables millores, no tot són flors i violes. “Aleshores estàvem ben servits, però ara no hi ha res”, es lamenta la Roser, que afegeix que “els supermercats ho van escombrar tot. La gent anava a treballar a Igualada i quan tornava arribava amb tota la compra feta”.
Sigui com sigui, deixant de banda les mancances, la major part de records que la Roser té del seu mig segle a l’Espelt són positius, bonics. Cal afegir que, a més, li agrada molt el camp, un altre factor perquè se senti molt bé.