La família de la Rosa va viure l’arribada a Òdena de gent de fora als anys seixanta i va ajudar a desenvolupar els nous espais urbans cedint sol a preus molt baixos mitjançant la figura del cens i defugint de l’especulació.
La Rosa recorda que el seu avi deia que no s’havien de vendre els terrenys i que l’home predicava amb l’exemple. Amb el cens, la gent li donava per un terreny unes poques pessetes, cinc o sis, una cosa simbòlica. Després, els hereus redimien el cens i es posaven d’acord en pagar una quantitat, i ara cadascú té el seu terreny de propietat. “Tot el que és el carrer de la Font era nostre. Abans les coses es feien d’una altra manera. No té res a veure amb l’especulació actual”, afirma.
Òdena ha canviat molt des de la dècada dels seixanta i per a la Rosa, “gairebé tots els canvis han estat per millorar”. Faltava il·luminació, moltes cases no tenien aigua corrent i la gent havia d’anar a la font, els carrers no s’escombraven… Tot això i més coses es van solucionar.
Quan ella es va casar, va anar a viure a Vilanova, on el seu marit feia de metge. Va tornar a Òdena quan ell estava malalt, abans que morís. “Sempre he viscut als afores i pel meu temperament no soc de parlar massa amb la gent, ho faig quan me la trobo. Per això no he tingut massa relació amb la gent d’Òdena; sí amb la de tota la vida, que conec des de petita, de jugar al carrer, però després ha estat una relació normal de veïnatge, no d’amistat”, aclareix. D’altra banda, la Rosa s’alegra de no haver tingut cap problema amb ningú, d’haver intentat que les coses fossin “normals”, com diu ella.
Treballava a Igualada, en una empresa de gèneres de punt. Ocupava un lloc de molta responsabilitat, portava la producció, les mostres, el disseny… De casada va plegar, però quan els seus tres fills anaven al col·legi la van anar a buscar perquè hi tornés, i és lògic perquè coneixia molt bé l’empresa. Va acceptar amb la condició de tenir horari molt flexible, molt fàcil de conciliar.
Estava contenta amb la feina, però del que se sent més orgullosa és de la família, dels tres nanos. “Amb ells he intentat no reparar en despeses. Considero que són els diners més ben gastats en tota la meva vida. Hem fet tot el que hem pogut per a ells i han estudiat el que han volgut, perquè els estudis són el primer”, sentencia.
A la Rosa també la van anar a buscar perquè treballés a l’Ajuntament d’Òdena. I és que va ser la primera dona regidora, concretament d’Esports i Cultura. Ho va ser uns anys, fins que va morir Franco i va canviar l’equip sencer.
“Quan vaig entrar no tenia ni idea de com funcionava un ajuntament. Déu n’hi do el que vam fer! I això que no teníem pressupost. Ara la gent es queixa que no hi ha diners, però havien d’haver estat a l’Ajuntament quan jo hi era”, comenta.
De la seva etapa al consistori recorda molt el Premi de Ciclisme d’Òdena, una de les curses més antigues d’Espanya. Era tot un esdeveniment i es convidava a ciclistes famosos, com ara Federico Martín Bahamontes, perquè donessin els premis. En un moment donat, mentre era regidora, la cursa es va voler suspendre, però “ens van posar una mica tossuts i vam aconseguir que continués. Coses com aquesta semblen detalls, però són importants”, remarca.
La Rosa és una dona molt activa, un tret que segons ella “es porta una mica dins”. Li agrada anar a conferències, dona catequesi als nens en la Parròquia de Sant Pere Apòstol, participa en un curs de dibuix, és voluntària al Banc d’Articles Reutilitzables… Sempre ha intentat ajudar els altres en el que pot i el que més li agrada de la catequesi són els infants. “És molt gratificant perquè si els expliques i t’impliques, són com esponges, els hi encanta. El que passa que et trobes que després no hi continuen perquè a casa no es viu”, es lamenta. Així i tot, la seva gran satisfacció és que de tant en tant es troba nois i noies “alts com santpaus” que la saluden. En un primer moment no els reconeix, però de seguida comprova que són de la catequesi. “És maquíssim veure que et coneixen i que alguna cosa els hi va quedar”, diu.
També és jutgessa de pau suplent, encara que això no li dona massa feina. La Fina (Serafina Tomàs) li va demanar com a favor. “No sabia ni que existia suplent d’aquest càrrec”, reconeix.
“Fer pinya, coses en comú, és importantíssim en un poble”, assegura. I afegeix que a Òdena costa una mica i que el problema és que Igualada està molt a prop i el jovent no fa vida al poble, no tenen una arrel aquí.
Segons la Rosa, Òdena és especial. “Tenim nuclis com el barri de Sant Pere, l’Espelt, el Raval d’Aguilera… És molt dispers. Si no hi hagués l’escola, la gent de Sant Pere ni la veuríem”, afirma. La raó és que Igualada és molt a prop.
Segons ella, el municipi ha crescut, encara que tampoc tant. L’Espelt, per exemple, és més gran i té cases més maques, però són de gent d’Igualada. A més, els habitants de l’Espelt no venen a Òdena, van a Igualada. “El gran problema que tenim és que aquí ens hem quedat amb el nucli dels quatre carrers del centre”, conclou.