Abans d’instal·lar-se a la masia de Cal Jorba d’Òdena, la Rosa havia viscut tota la vida a Igualada. Els seus pares treballaven en una fàbrica tèxtil de la ciutat i ella va estudiar Auxiliar Administrativa i va treballar primer com a auxiliar de farmàcia i més tard a serveis socials, a atenció primària al Consell Comarcal. Encara treballa com a auxiliar administrativa de l’ambulatori d’Igualada. Així, doncs, està molt acostumava a tractar amb la gent.
Viu a Cal Jorba des que es va casar, amb 23 anys. Admet que viure en la masia està bé perquè es troba molt a prop de tots els serveis, però que si estiguessin més lluny tindrien més problemes. “No tot és bucòlic enlloc, però a la masia hi ha tranquil·litat, surts fora i no sents res. Val la pena”, conclou.
El seu marit és agricultor, com ho eren els seus avantpassats. Ella era la que venia de fora, però hi col·laborava en certes tasques, com collir ametlles. Viure del camp és dur i suposa moltíssima feina, així i tot, gràcies a l’esforç van anar ampliant el negoci. Ara tenen un obrador, també han fet un escorxador i fa poc han comprat una finca amb la intenció de fer turisme rural. Totes aquestes iniciatives donen, segons ella, “valor afegit a allò que ja tenen, al seu patrimoni, i al mateix temps ajuden a potenciar tot el que significa viure a pagès”.
La tradició familiar segueix en la següent generació. Si bé la filla de la Rosa treballa com a tècnica d’anatomia patològica a Manresa, el seu fill fa de pagès a l’explotació. Quan tots dos eren petits, a la Rosa li resultava complicat compaginar-ho tot. “No era fàcil, però ho feia perquè si una cosa t’agrada, la fas”, remarca.
Una altra cosa que feia i encara fa amb gust és participar en el Pessebre Vivent. De fet, va ser una de les persones que van ajudar a recuperar-ho i també la seva presidenta durant molts anys, i encara que porta uns quants sense anar-hi per motius de feina, assegura que hi tornarà perquè “les ganes hi són”. També fa temps que forma part de les caramelles. Reconeix que costa arrossegar la gent, però que fer-ho té la seva recompensa.
Per a ella, és totalment compatible viure en una masia amb desenvolupar activitats socials. “Potser abans la gent de pagès estava molt tancada a casa, però jo vinc d’una família acostumada a compartir i a fer les coses en comunitat”, reflexiona. I afegeix que, de totes maneres, ara valora més estar amb la meva neta i jugar amb ella que formar part d’alguna activitat: “A mesura que et fas gran, canvies, cada cosa a la seva època…”
A la Rosa li agradaria que la gent continués participant en activitats com abans. Creu que ara mateix Òdena ha de créixer una mica més culturalment, perquè la gent no s’implica gaire. Veu un poble molt apagat en el qual costa fer pinya i manquen activitats que aglutinin més gent, com en altres municipis on el sistema associatiu està molt viu i es fan moltes coses. “Torno de treballar un dia a les vuit i no veig ambient al carrer. És una llàstima”.