Quan era petita, la seva mare li feia anar a veure la padrina, ingressada a l’hospital, i només entrar es marejava. A la Rosa no li passava pel cap, ni per un moment, ser infermera. Però quan tenia uns disset o divuit anys, l’Hospital d’Igualada necessitava gent i la van agafar d’auxiliar d’infermeria. Tot i que no tenia perspectives, va descobrir que la feina li agradava molt i va voler aprendre més, així que va estudiar Infermeria mentre continuava treballant a l’hospital durant l’estiu.
Amb el títol a la mà i després d’uns anys a l’hospital, va guanyar una plaça a l’atenció primària, on treballa fa 23 anys. Durant uns quants va estar a Sant Martí Sarroca i a Esparraguera, fins que va demanar que la destinessin a Òdena aprofitant que la infermera es jubilava i que ella ja vivia al municipi, on va arribar des d’Igualada després de casar-se.
Quan la Rosa va començar a Òdena, tot era molt diferent. La forma de treballar no tenia res a veure amb l’actual, ja es pot ben dir. No estaven informatitzats, funcionaven amb històries clíniques en paper. El tema online es va anar fent, de mica en mica. Abans, també, la infermera depenia més del metge o la metgessa. Com reflexiona la Rosa, “ara la infermeria ha agafat més autonomia, es treballa de manera més independent. Ara tenim un rol més autònom”.
Malgrat les dificultats dels primers temps, hi comptava amb un gran avantatge: “Coneixes els avis, els nets… Quan estàs en un lloc petit, coneixes la gent, com viuen, i això et fa més fàcil la feina, tot és més directe. Et tenen confiança i és recíproc. Això és bonic”, apunta.
De totes maneres, no tot eren flors i violes. Encarregar-se de les cures domiciliàries en una població tan disseminada on moltes cases es trobaven força allunyades resultava bastant complicat. “A vegades havia d’anar a dues visites i estava fora una hora i mitja”.
Encara que tot ha canviat molt des que la Rosa va arribar a Òdena, continuen havent-hi reptes a afrontar, com ara l’envelliment de la població. El que la fa patir més és que de vegades no arriba a tot. “Molta gent s’ha fet gran, viu sola i necessitaria més del que pots oferir. Tenim gent gran dintre del programa d’atenció domiciliària que potser hauria d’estar més atesa del que està”, considera. En resum, fan el que poden amb els recursos que tenen.
Per ser infermera com la Rosa cal empatia amb els pacients i ella en té, com en té la doctora Casas. Totes dues formen un tàndem. “Ens hem entès des del primer moment, som un bon equip. Remem en la mateixa direcció i així tot és molt més senzill”, declara.
A més de posar-se en el lloc de l’altra persona i tractar-la com voldries que et tractessin, cal no perdre la il·lusió. “Amb aquestes dues coses no cal res més. Els coneixements ja aniran venint”, diu.
La Rosa s’ha sentit valorada com a professional i, si tornes a néixer, tornaria a ser infermera. “M’ho he passat molt bé, és una professió molt bonica. No la canviaria. Tractar amb la gent, cuidar i acompanyar m’ha omplert molt. Ho trobaré a faltar”. Tampoc canviaria tots aquests anys a Òdena, on s’ha sentit tan a gust.