Encara que nascuda a Iznájar (Còrdova), la Piedad viu a Òdena des que tenia quatre anys. El pare feia de paleta i la mare prou tenia encarregant-se de deu nens. Quan va acabar el Batxillerat va començar a treballar a la farmàcia del poble, després en una fàbrica de productes químics i finalment a la peixateria, on va estar 25 anys. Va ser “la feina de la seva vida”, com diu ella.
Gràcies a aquesta feina va conèixer tota la gent del poble i sabia perfectament el que volia cada clienta. Se’n recorda molt de les iaies que anaven a comprar. Al costat hi havia un bar i de vegades els hi portava un tallat. Sovint els hi netejava els musclos i tot. “Moltes d’elles anaven més a passar el matí i a petar la xerrada que a buscar peix. A vegades els hi deia: ‘Només falta que porteu l’oli i la paella perquè us endueu el peix ja fet’”, rememora.
Tot i que era una feinada, portava el negoci ella sola. Va acordar amb els amos que podria fer-ho a la seva manera. Primer despatxava matins i tardes, però quan va tenir el primer fill només als matins. En va tenir dos, de fet, i la mare l’ajudava. Va plegar de la botiga quan el fill gran ja anava a la universitat.
“Vaig ser molt feliç amb la meva peixateria. No hauria volgut fer una altra cosa”, remarca. Ara per ara, no troba a faltar la feina en si, però sí el tracte amb la gent. I a les tardes encara va a la gestoria i dona un cop de mà al seu marit. Com la gent els coneix, els truca a qualsevol hora per fer consultes sobre diversos temes. “Has d’estar disponible 24 hores, però no passa res”, reconeix.
En l’actualitat, Òdena no té peixateria. De fet, han desaparegut moltes botigues de les d’abans. “Vèiem com anaven tancant i avui en dia tothom fa les compres a Igualada”, es lamenta la Piedad. Malgrat tot, veu altres canvis que ha fet el poble molt positius. Li agrada, per exemple, que hi hagi institut i la canalla no hagi de marxar fora. De fet, ella va estar molts anys a l’associació de pares.
La Piedad sempre ha estat del parer que la gent s’ha d’implicar en les coses del poble per tal que funcionin. Ella ho ha fet. També en el terreny esportiu. Va ser secretària del club de futbol d’Òdena fins fa pocs anys. I és que el seu marit hi jugava i després també els seus dos fills.
Admet que a Òdena falten serveis i que, encara que Igualada estigui a prop, els hi agradaria tenir-me més coses. Malgrat les mancances, “no marxaria d’Òdena per res, és un poble molt maco”, assegura.