Quan els seus pares van arribar a Òdena, des d’Extremadura, ja feia sis anys que la Petra era a Catalunya. Va marxar d’Alcántara, a Càceres, amb només catorze, per anar a fer de minyona a una casa d’Igualada. Allà va passar un temps, fins que va anar a viure amb els pares, primer un temps a la mateixa Igualada i després al barri de Sant Pere, on encara viu.
Amb molt sacrifici i molta feina, van poder comprar un terreny i edificar-se una casa construïda per ells mateixos. “Tenia tres habitacions, una mica de cuina i res més. Hi vivien sis persones: el matrimoni, jo i els meus tres germans”, explica.
En aquella època, molta gent s’estava fent un habitatge al barri i tots s’ajudaven. Anaven molts justos i sovint es prestaven el material.
Amb dinou anys, la Petra ja s’havia casat i havia començat a treballar en una fàbrica a Igualada. S’hi va estar uns quants anys, fins que el seu home i el seu germà, que eren paletes, van construir una casa i ella va muntar un bar, al carrer de Sant Jaume. Ho portava sola, mentre el seu marit continuava fent de paleta.
El bar implicava molta feina, tot i que els seus tres fills li donaven algun cop de mà, sobretot la gran. I també els pares. “Quan el pare i la mare van morir, amb només un mes de diferència, jo ja no tenia ganes de seguir, així que el vaig tancar i vaig treballar una mica a la confecció de roba”, diu.
El barri de Sant Pere que va veure la Petra per primer cop no té res a veure amb l’actual.
“He passat moltes calamitats per anar cada dia a Igualada caminant. Feia el recorregut quatre vegades. A les 7 del matí ja havia de ser a la feina, tornava, dinava i sortia una altra vegada a tot córrer. I tenia tres fills…”, recorda.
Quan es van fer la casa, al carrer de Sant Jaume només estaven la seva i dues més. Igual que ells, la major part de la gent del barri es va comprar un solar i va anar construint la seva, a poc a poc i amb les seves pròpies mans.
En aquells temps, havien d’anar amb botes d’aigua perquè tot era fang. Quan plovia torrencialment, l’aigua es ficava a les cases. Els pocs veïns i veïnes de Sant Pere “van lluitar molt perquè asfaltessin els carrers, perquè quan plovia s’enfangava tot, quedàvem aïllats i no podia entrar ni tan sols un vehicle d’urgència”. També van reclamar un pont per sobre de la carretera, perquè havien atropellat a alguns nens que anaven a l’escola i, encara que comptaven amb un pas subterrani, també s’enfangava.
Igualment, van haver de lluitar per poder tenir llum, aigua i gas, però això va ser bastant temps més tard. “Va caldre organització i molta lluita per tenir el barri en condicions, sobretot per aconseguir l’asfaltatge”, comenta.
La Petra i els seus germans van comprar un solar al barri i van construir un nou habitatge treballant, com sempre, els caps de setmana. “Com aquí no hi havia aigua, la portàvem d’una font en un carretó”, rememora. Una vegada acabada, van vendre la casa familiar i tots quatre van anar a viure a la nova.
I allà segueix la Petra, que no té cap intenció de moure’s. “El que més m’agrada de Sant Pere és la unió que tenim entre els veïns. És el millor”, reconeix. Al barri la coneix tothom i sempre ha tingut bona relació amb la gent. “Ens hem portat molt bé, com una família”, remarca.
Els fills de la Petra viuen no només al mateix barri, sinó també al mateix carrer, el de Sant Jaume.
El marit de la Petra va ser president de l’associació de veïns de Sant Pere, i ella també en formava part i feia tot el que podia per aconseguir millores pel barri, que bona falta feien. “No hi havia res de res, cap botiga, així que havíem d’anar a Vilanova o a Igualada fins i tot per comprar el pa. Ara, m’apropo un cop a la setmana amb la meva filla, en cotxe. I si no és així, camino fins a Vilanova i porto el que necessito. Tinc 81 anys, però ho haig de fer perquè aquí no hi ha res”, apunta.