L’escola Castell d’Òdena és ara molt diferent del que era gràcies a la Montserrat. Durant els 20 anys en què ser la seva directora (la primera dona a ocupar el càrrec), va impulsar un model educatiu diferenciador i transformador centrat en les característiques pròpies d’Òdena.
Sota el seu mandat, l’escola va experimentar un gran creixement en tots els sentits. D’una banda, va augmentar el nombre d’estudiants, passant d’una a dues línies i fins a arribar als més de 400 que té en l’actualitat. D’altra banda, es van construir noves instal·lacions, com el parvulari i un menjador.
Tot plegat va donar durant llarg temps un gran prestigi al centre arreu de la Conca d’Òdena i inclús de la comarca de l’Anoia, propiciant l’arribada de nens i nenes d’altres municipis.
Fa uns catorze anys, l’escola d’Òdena va fer un gran salt qualitatiu gràcies al projecte educatiu de la Montserrat. Ella es va adonar que, tal com eren, no es diferenciaven d’altres municipis. Els hi calia una identitat pròpia que els definís i el que els definia era, precisament, Òdena.
Amb aquesta idea va començar a dissenyar tot un conjunt d’activitats estretament relacionades amb el poble. Per exemple amb la riera, amb les orenetes que fan aquí els nius, amb la història del municipi o amb el guix. En aquest últim cas l’activitat consistia a anar a la guixera, agafar guix, escalfar-ho, convertir-ho en escaiola i fer amb ella una figureta. D’aquesta manera els nens i nenes coneixen tot el procés, començant per l’extracció del mineral.
Tot això responia a la forma de pensar de la Montserrat. “Sempre he considerat que estimar un poble no és només fer actes folklòrics, sinó conèixer altres àmbits, sobretots geogràfics i de la natura. Ho trobo importantíssim”, apunta.
El projecte de la Montserrat va donar moltes satisfaccions i també moltes alegries. Va rebre fins a trenta premis, entre els més destacats, el Baldiri Reixac (concretament a ella com a mestra), premis de la Universitat de Barcelona per un treball sobre la riera d’Òdena, un premi del Parlament de Catalunya per un altre sobre democràcia a l’escola… D’aquesta trentena de premis, dotze van ser per ella o per projectes dirigits per ella.
No hi ha dubte que la Montserrat és una dona enèrgica que sap el que vol. Més enllà del seu monumental projecte educatiu, va liderar canvis essencials a l’escola. Tot i que va costar molt, es van eliminar els llibres, això sí, a canvi es va anar creant una biblioteca de llibres de consulta que no existia. A més, es va instaurar una ràdio, una televisió i una revista que feia el mateix alumnat de primària.
Sota les seves directrius, es va construir un nou edifici de parvulari i van haver de lluitar molt per tal de poder mantenir el patí d’infantil. Van haver d’acudir a les altes esferes, però ho van aconseguir. I no va ser l’única idea que els hi van aprovar. També els hi van concedir un menjador molt bo i una cuina, perquè la que hi havia l’havien treta. “Sempre he pensat que el menjar havia de ser fet a casa. Dues mares es van constituir com a empresa i elles continuen fent menjar casolà pels nens i les nenes”, relata.
Del seu llarg periple com a directora de l’escola, del que la Montserrat se sent més satisfeta és “d’haver tingut una idea, haver-la tirat endavant i haver aconseguit coses pedagògiques, perquè per a mi el més important, per sobre de tot, era la pedagogia. I també estic molt contenta perquè crec que vaig fer una aportació al poble”. Tal com planteja ella mateixa, potser una aportació no gaire reconeguda, perquè no és la típica aportació, molt visible, encara que en cert moment l’escola va ser considerada de les millors de la comarca. Sigui com sigui, “vaig remuntar l’escola”, conclou. Moltes de les coses que va instaurar continuen vigents.
Va plegar de directora quan tot just començava la pandèmia. Des d’aleshores fa de mestra, una professió que va començar a exercir a la mateixa Òdena i que li encanta, tot i que li hauria agradat estudiar Història de l’art.
La Montserrat ha estat sempre rodejada de canalla a totes hores, a l’escola i a casa. Va tenir una filla i uns bessons. La conciliació no era gens fàcil quan eren petits, així que no sabia què era avorrir-se. “Feia la feina de l’escola quan estaven adormits. Va ser molt intens, per a mi i pel meu marit”, diu. Va invertir hores i hores en el projecte educatiu, però és que la Montserrat tenia i té veritable vocació d’ensenyar.
Li agrada la seva professió i li agrada Òdena. Per això va posar el poble en el punt de mira del sistema educatiu. “Penso que tenim la gran sort de tenir molta natura al costat i això és fantàstic”, aclareix.