A la Maria Àngels sempre li ha agradat molt viure a l’Espelt, on va néixer, i quan gira la vista enrere recorda el molt que ha canviat el barri i que diferent era tot quan era jove. “No es pot comparar. Els carrers estaven sense asfaltar i tot era fang quan plovia, i plovia més que ara”.
Recorda com la gent del barri es va mobilitzar per tal que l’asfaltatge dels carrers, que tanta falta feia, i el clavegueram es fessin realitat. Després de fer les reivindicacions pertinents, l’Ajuntament hi va col·laborar, però van ser els mateixos veïns els que es van encarregar de tot. Tothom donava un cop de mà. Igual va passar amb l’aigua i la llum.
A casa seva hi havia aigua perquè el seu avi havia fet un pou, i això era tot un luxe, però moltes cases no en tenien i havien d’anar a la font a buscar-la. També eren habituals les restriccions de llum, de tal manera que molts dies tocava sopar amb espelmes.
En aquella època, no només mancaven els serveis. També es menjava diferent. “Ara tenim més tall, abans no hi havia tants aliments, ni tan sols pollastres, perquè costava molt fer-los créixer”. La família de la Maria Àngels tenia dos o tres porcs, un dels quals es matava per menjar tot l’any. També algunes gallines, ànecs i conills. No gaires, perquè com ella mateixa diu, tenien de tot però poc. I treballaven la terra: raïm, cereals, ametlles, olives…
El seus pares feien de pagesos i ella i el seu germà, ja de ben petits, ajudaven al camp tant com calia. Aleshores als nens els hi feien treballar, calia que ajudessin. Feien falta mans, perquè encara no havien arribat les màquines.
Era un estil de vida diferent. “Vivíem tranquils i ens conformàvem amb poca cosa”, rememora. També era diferent la forma en què la gent del barri es relacionava. “Ens coneixíem tots i ens ajudàvem. Tothom tenia la porta de casa seva oberta, hi havia una convivència molt bona”, afegeix.
La Mari Àngels es va casar, va tenir tres fills i va continuar lligada a la terra fins que, malauradament, fer de pagès va deixar de ser rendible, així que el seu marit va anar a treballar a Igualada. Des d’aleshores ella va restar a casa i sovint cosia per col·laborar en l’economia familiar.
Res no tornarà a ser com abans, quan a l’Espelt hi havia un forn i una botiga que venia una mica de tot. Ara no hi ha botigues perquè tothom té cotxe i fa la compra a Igualada. “Als avis ens l’han de portar els joves”, assenyala la Maria Àngels. Malgrat això, l’Espelt ha millorat molt, avui en dia està molt bé “si ho mirem amb ells ulls d’abans”, matisal