Li van posar Brígida Laura, però mai li ha agradat i tothom li diu Laura. El viatge de noces de la Laura va ser a Òdena. Ella i el Josep venien de Cabanes, a Castelló, on ara està Marina d’Or-Ciudad de Vacaciones. Van agafar el tren a l’Estació de La Ribera el 31 d’octubre del 1957 a les 10 de la nit, amb les maletes, un matalàs, dues caixes de llet, una de conills i una altra amb gallines, i poc més de 2.000 pessetes a la butxaca. Van arribar a Òdena a les 11 de la nit de l’endemà, Tots Sants. Aquí ella tenia els sogres i al seu home li feia gràcia, així que s’hi van establir.
Com ella diu sempre, la rebuda per part de la gent del poble va ser excepcional. La seva primera feina va ser a la fàbrica tèxtil Josep Ferreiro, i quan es va vendre, va continuar a la fàbrica Júper, de gènere de punt, on va estar planxant i tallant gairebé 50 anys.
La Laura treballava 12 hores diàries en jornada partida. Al matí, de 6 a 13.30 h, amb mitja hora lliure, el temps just per esmorzar i despertar el seu fill per anar a l’escola. I a la tarda, de les 15 a les 20 h. Arribava a casa i preparava el dinar i el sopar per l’endemà, i encara treia temps per fer ganxet; cobertors, jocs de taula i moltes altres coses.
A més a més, s’encarregava de la casa i cuidava del seu fill. Quan va néixer, va treballar a casa, però mai va deixar la feina. “No és com ara, que les dones poden agafar la baixa quan donen a llum. Aleshores no teníem res”, apunta. De seguida que el petit va fer cinc anys i va entrar a l’escola, va tornar a la fàbrica.
Ella només va poder anar a l’escola poquíssim temps, perquè els seus pares eren pagesos i quan hi havia feina al camp tocava ajudar, amb els ametllers, els garrofers o les oliveres. Amb deu anys ja collia i amb només set o vuit ja es feia càrrec del seu germà petit. Es porten divuit anys i gairebé li va fer de mare.
La Laura sap el que és treballar de valent, de sol a sol. A banda de les dotze hores a la fàbrica tèxtil, portaven un hort i tenien porcs, gallines i conills per poder-se alimentar. Acabats d’arribar a Òdena, van estar rellogats en una habitació al carrer de les Hortes. Amb molt d’esforç van poder llogar el pis per a ells i els seus sogres, al carrer del Rosari, i a poc a poc van anar estalviant fins que es van poder comprar el terreny on ara viuen, al carrer de les Hortes número 38. Van aixecar la casa familiar amb les seves pròpies mans, els dissabtes i diumenges. Ella mateixa feia de manobre i encara li quedaven forces per anar a munyir vaques a les 4 del matí. A més, van construir una altra casa al costat, pel seu fill.
La vida de la Laura no ha estat un camí de roses, no. “Només puc explicar coses dolentes, jo. Molt treballar, molt treballar…”, es lamenta. “Per aquesta raó només vam tenir un fill, perquè volíem donar-li els estudis que nosaltres no vam tenir”. El fill de la Laura va fer Dret i té un net recentment doctorat.
La Laura ha dedicat la vida al treball i la família. La seva és un exemple admirable d’esforç, sacrifici i capacitat de superació, els mateixos que van tenir la resta de dones que van començar a treballar a les noves empreses tèxtils, gairebé totes vingudes de fora i amb les quals ella es portava molt bé. També elles, de mica en mica, toxto a totxo, ajudaven les seves famílies a construir les seves llars durant els caps de setmana. Aquest creixement faria sorgir el barri de La Font i el de Sant Pere, que encara no existia quan la Laura va arribar al poble.