La Julia va arribar a Òdena ja de casada, quan la seva filla tenia uns dos anys. Una gent de Vilanova havia posat al poble una merceria i ella se’n va fer càrrec durant 22 anys. Va ser un dels primers comerços del municipi.
La feina de despatxar, en general, li agradava i no en faltava pas.. A l’estiu tocava vendre articles per anar a la platja, encara que estigués una mica lluny, i a l’hivern era el torn de les joguines. “Va ser la primera botiga d’Òdena que en va tenir”, recorda.
Va plegar de la merceria quan es van canviar de casa, al mateix carrer on vivien, el carrer del Rosari. “Abans estàvem al número 22 i ara al número 3” relata.
A la Julia, Òdena li sembla un bon lloc , ara i abans. N’estava i n’està molt contenta de viure aquí, i el seu marit, que treballava a una fàbrica a Igualada, era de la mateixa opinió. Com ella mateixa puntualitza, “ens hem sentit sempre molt a gust, no en tinc cap queixa. “A la nostra filla la van criar els del poble, va ser la nineta de moltes cases”, diu. Ara té dos nets que treballen fora, però el primer que fan cada vespre quan arriben és anar a veure la iaia. Primer a ella i després als pares, que viuen en el mateix bloc.
Tot i que està bé, la Julia no surt massa. “Et tanques a casa, surts al matí quan has de sortir… No soc gaire d’anar a passejar ni de xerrar amb la gent. L’únic que sí que faig és anar el diumenge a missa”, assenyala.
I quan surt, comprova com ha canviat tot. Quan ella era jove, vivien en un dels carrers més cèntrics d’Igualada i, tot i això, no tenien llum ni aigua. A Òdena sí que en tenien, així que el canvi de població va ser per a millor. Ben segur eren altres temps, però també tenien les seves coses bones.