La Josefina feia catequesi a un grup de nens i nenes a Sant Pere i, gràcies a ella i a l’ajuda de gent del barri, va impulsar la representació de la Passió. Com hi havia més nenes que nens, a alguna li tocava fer d’apòstol. Els seus tres fills van participar-hi. El gran feia de Jesús, el petit de lladre dolent i la nena de pastoret.
“Jo mateixa agafava la Bíblia i feia un guió amb les frases destacades, com ara ‘Llàtzer aixeca’t i camina’ i teníem al pobre Llàtzer amb venes durant tres quarts d’hora”, recorda. Té molt present una escena on el nen que feia de Jesús es va penjar d’una olivera i anava d’un cantó a l’altre de l’arbre. La gent cridava i tot. I una altra de divertida, quan un nen es va rascar el nas en un mal moment. Representava a un dels lladres i se suposava que estava clavat a una creu.
Normalment, feien servir l’església, però van arribar a representar la Passió a l’Ateneu d’Igualada i van anar convidades totes les escoles de la ciutat.
El més difícil era que els nens atenguessin. No paraven mai quiets, així que calia paciència, molta paciència, però al final tot sortia bé.
Es va crear un grup molt maco de mares i pares, “un grup de bona gent”, com li agrada dir a la Josefina. Tothom feia el que podia, sobretot tres o quatre mares sempre disposades a ajudar. “Era una Passió senzilleta, però ens ho fèiem tot nosaltres: el text, els vestits i els decorats”, apunta. Les mares cosien la roba, un pare que era fuster s’encarregava de les creus i un senyor que tenia un ruc el va deixar perquè Jesús entrés a l’escenari amb un de veritat.
Gràcies a la pinya que van fer, va ser més fàcil que la gent que arribava de fora s’integrés. Era el que volien i la Passió va ajudar a fer que aquells nanos se sentissin acollits i importants, perquè de cop i volta eren artistes i tothom estava pendent d’ells.
Segons la Josefina, els habitants de Sant Pere es van espavilar força: “Moltes mares que només parlaven castellà em deien que els hi parlés en català perquè volien aprendre’l. Aquestes dones jugaven el paper d’aglutinar la gent. Eren diferents d’altres dones que jo coneixia”.
Els nens i nenes que feien la Passió de Sant Pere van anar creixent i a la Josefina li feia especial il·lusió trobar-se’ls.
La Passió es va deixar de fer cap a finals dels vuitanta. Ara, la Josefina ja no va pel barri de Sant Pere, però li queden els bons records d’una època especial i d’una experiència molt gratificant marcada per la germanor i la solidaritat.