La Pepita, com li diuen, va néixer a la província de Jaén, però viu a Òdena des dels disset anys. Recorda perfectament quan va arribar: el 2 d’agost del 1956. L’acompanyava la seva mare i un germà, buscaven feina i aquí tenia un oncle. Va començar a treballar en una fàbrica d’Igualada.
Els primers temps van ser molt difícils, perquè no hi havia autobús i es veia obligada a anar i tornar a peu. I per no caminar més del compte, es menjava el dinar pel camí.
Amb el temps van posar un autobús que venia a buscar les dones a Òdena i les portava a la feina. A la fàbrica feien torns i encara que ella marxava a les 2 de la tarda i plegava a les 10 de la nit, “era menys cansat que anar a agafar olives o cigrons com feia a Andalusia”, assegura.
Va deixar la fàbrica l’any 1980 i més tard va treballar durant un temps en un taller tèxtil fent roba interior i biquinis. Quan es va jubilar, als 65, li va costar una mica acostumar-se, però ja no troba a faltar la feina. Ara té temps per fer tot el que li agrada.
El barri de la Font, on encara viu, era molt diferent de com és ara. Com ella mateixa rememora, “en aquell temps hi havia un pont i una riera, i també horts. Ara tot són cases, però no queda cap veí dels que van començar el barri”.
Quan va arribar, només hi havia una casa, la de la pagesa. Ells van ser els primers dels quatre o cinc veïns que es van construir la seva. Treballaven de valent i s’ajudaven entre ells perquè només tenien lliure el dissabte a la tarda i el diumenge. “Un dia posàvem la teulada d’un, un altre dia la de l’altre… Hi havia molta solidaritat”, recorda.
Van trigar almenys tres anys a tenir la casa feta, i fins que no va estar acabada, ella i el seu marit s’hi estaven a casa dels seus sogres. Van tenir quatre fills, dos nois i dues noies, i els dos més petits ja van néixer a la Font.
La solidaritat d’aquell temps encara hi és present. La Pepita es porta molt bé amb tothom, en especial amb un grup de dones vídues que col·laboren amb la marató, on es recapten diners pel municipi. La Pepita no para… Els dilluns treballa amb fang, els dimarts fa gimnàstica, els dimecres pinta al taller de la Montserrat. També cus i fa patchwork. A més, va estar implicada en el Pessebre Vivent i fa vint anys que és una de les i els cantaires que mantenen viva la tradició de les caramelles.
Està clar que la Pepita és una dona molt activa i implicada, de les que fan poble.