L’Esther és auxiliar de farmàcia per casualitat. Tot va començar quan tenia dotze anys i encara anava a l’escola. El farmacèutic, el senyor Gimeno, havia comentat a una professora, Raquel Aguilar, que necessitava una noia que aprengués l’ofici. “Em va triar a mi, potser perquè era més llançada”, comenta.
Va començar a fer pràctiques a les tardes, després del col·legi. S’esforçava i li anava bé, així que en acabar l’escola va passar a ser empleada fixa i va fer un curs d’auxiliar de farmàcia.
Qualifica de fantàstica la seva experiència a la farmàcia d’Òdena, tant amb el senyor Gimeno com després amb el senyor Moreno, amb els que va aprendre moltíssim, com fer analítiques i posar injeccions. Encara sort, perquè “als anys setanta va haver-hi una pandèmia de grip tremenda. Em van comprar una motoreta perquè anés a posar injeccions a la gent que vivia a les masies”. I la mare li va comprar una olla petita per bullir les xeringues. I gràcies a tot això, no va morir ningú.
Les coses van canviar després que el senyor Gimeno morís. La propietària la va haver d’acomiadar i des d’aleshores ha estat a unes quantes farmàcies, de les que sempre ha marxat voluntàriament. Primer a Santa Maria de Montbui, a la Secanell, on va aprendre caducitats i a ordenar els medicaments, i després a la de la plaça de la Creu, amb la condició que fes les guàrdies de nit, de divendres a dilluns. “Era salvatge, però al mateix temps gratificant”, reconeix. Allà va passar disset anys i va aprendre ortopèdia, oftalmologia i dermatologia.
També va estar a la farmàcia de Maria Rosa Singla, a Igualada, tretze anys. Porta cinc a la de Sant Martí de Sesgueioles i no té ganes de jubilar-se. Tot i el temps que fa que ja no treballa a Òdena, per a tothom continua sent “l’Esther de la farmàcia”.
De la feina li agrada, sobretot, el tracte amb la gent. Ha estat molt feliç a tot arreu on ha treballat, perquè “el que compte és el meu servei a les persones”.
L’Esther es va quedar sense pare quan tenia set anys, la seva mare treballava de valent i ella amb només nou anys anava a pesar cigrons i mongetes, i venia roba. Fins que la Raquel Aguilar li va canviar la vida. “Em van obrir un món”, conclou.